Bona gent, però no gaire disciplinada, en veritat: ens agrada xerrar. Jo, que amb els meus alumnes mirava sempre de ser tolerant, em sorprenc de les dosis de paciència que la Cristina -la nostra directora- és capaç de desplegar a cada sessió d’assaig.

I és que un cert xivarri es pot sentir ja amb els exercicis d’estirament inicials, però també a mida que avança l’assaig, barrejat amb melodies, lligadures, silencis, puntets, compassos, anacruses i notes en general. Qualsevol moment és bo per mostrar el vessant més espontani i xerraire de la coral.

En ocasions he sentit alguna dona afirmar que els homes no són capaços de fer dues coses alhora. Puc assegurar que, aplicat a la coral, aquest tòpic és rotundament fals: jo he vist, sense anar més lluny, algun tenor explicant un acudit mentre practicava la famosa turbina, o la tècnica pinya al cul, o tot intentant trobar (fent malabars amb la llengua dins la cavitat bucal) aquella “aaa” palatal que a la Cristina li agrada tant. No em negareu, companyes de coral que, tractant-se d’homes, això s’ha de valorar.