Formats en bateria ens convidaven a deixar-nos-hi caure i demanar un còctel «remenat, no sacsejat», però no vam tenir l’oportunitat de fer-ho.

Els enormes finestrals, flanquejats per pomposes cortines recollides amb llaçades de cordons, deixaven passar la claror provinent de la terrassa on cada matí esmorzàvem.

Adormit, al costat d’una barra de bar sense que ningú la regentés la major part del dia, un piano de cua anhelava en el seu somni que unes mans es posessin sobre el seu teclat mentre algú xiuxiuejava: «Play it again, Sam!», però això tampoc va passar.