Aquesta escena poc menys que trista contrastava amb la vitalitat d’una piscina d’aigua blava com el cel, enclavada en un terra de tons clars i flanquejada per hamaques i para-sols, on sí que ens hi vam recrear, parant el sol o repassant els àudios del repertori.

Més enllà dels seus límits, un braç d’aigua de mar avançava terra endins. El mateix que havíem de travessar cada cop que volíem anar al poble.

Un cop instal·lats a les habitacions, estranyament emmoquetades tractant-se d’un país mediterrani, tot es va anar precipitant per complir els compromisos musicals que teníem emparaulats. Els cinc dies que estaríem a Préveza els viuríem intensament.