Un dels membres del jurat, que residia als Estats Units i impartia classe en una universitat, ens va fer una classe magistral l’endemà. Ens va dir que s’havia fet traduir la cançó de Llach per saber què cantàvem amb tant de sentiment.

Tot un detall, la veritat. Tal com deia ell, vam creure en el seu «somos amigos» mentre rebíem la classe i els seus consells per poder millorar vocalment i empastar les veus.

La resta de dies vam anar escampant bocinets de la nostra identitat pels carrers de Préveza. Ara un «Vestida de Nit» aquí, ara un «Que tinguem sort!» allà...

La nostra llengua i la nostra cultura van ressonar pels carrers de Préveza, tal com ho van fer les de la resta de cors.